Diumenge 23 de juny: al Parlament a buscar la Flama del Canigó, feseta de la Flama del Canigó i revetlla de Sant Joan
Tinc l’honor d’anar, juntament amb els Senderistes Bisbalencs, a buscar la Flama del Canigó al Parlament de Catalunya. Una estona abans de les 12 del migdia, ja som davant del Parlament. Arriba el president del Parlament, en Josep Rull i tenim un momento per saludar-lo i fer-nos una foto.
Al cap d’una estona entren dins el Parlament, juntament amb persones d’altres pobles del país. Ens acreditem i pugem a una sala a esperar. En uns minuts arriben els portadors de la Flama del Canigó.
Comencen els parlaments, primer el President Sr. Rull, després el president d’Òmnium, Xavier Antich, i finalmente llegeix el manifest la Núria Cadenes, que és a qui se li ha encarregat enguany:
“Si ens pregunten “qui sou?” amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions, calcomanies, serà difícil que en comprenguin la resposta. Perquè nosaltres som, podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el poble de la Flama del Canigó.
I no és cap enigma sinó una concreció.
Tenim aquesta sort, una sort forjada de segles, una sort amb perspectiva i que no suporta ni vol ni pretén tancar-se en cap muralla; una sort que ha trobat expressió i metàfora en la Flama que cada estiu, perquè és estiu, llum i aigua i plenitud, es renova i que s’escampa.
Som fills d’aquesta Flama i de tant com significa: aquesta tossuderia i aquesta alegria que esdevenen invicta combinació, que superen els temps més difícils i en fan escut de resiliència. Que de vegades costa, però que ho fan.
Hi ha, d’entrada, la potència i la màgia de la muntanya que ens representa, el grandiós Canigó d’aigües gemmades que se’n fot, sense immutar-se, de les fronteres que ens imposen. Hi ha l’esforç, és clar, un peu darrere de l’altre i amunt fins dalt del cim, perquè algun clàssic va dir que més s’estima el que amb més treball es guanya. I hi ha, com un símbol i una constatació, el moviment: la torxa que passa de mà en mà com una consigna que travessa el temps, que omple l’espai mentre el recorre, que l’omple i que el dibuixa i que atorga sempre matisos nous al seu color. Als seus colors.
Hi ha la gent.
La clau, sí, que ens obre tots els panys.
Això és la Flama del Canigó: la gent que l’encén i que s’hi afegeix i que la transporta i que la traspassa. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en xarxa dúctil de fils de tota mena per encendre les fogueres i dansar al seu voltant o per seure i contemplar-les o per emocionar-se, només, de saber que hi són.
De saber que són i que es volen lliures. De saber que, si ho volen, ho seran.
Visca la Flama i la gent que la fa!
Visca els Països Catalans!”
A l’acabar, sortim davant el Parlament per encentre el nostre quinqué i veure ballada de gegants i ball de bastons, i el ball dels gegants de Catalunya: el Treball i la Cultura. Després, anem al pati de les magnòlies per menjar coca de Sant Joan i beure orxata.
Tot un luxe compartir aquest matí al Parlament, i portar la Flama del Canigó a la Bisbal, pels actes d’aquesta tarda i per encendre la foguera de Sant Joan aquesta nit.
A quarts de 6 de la tarda, portem la flama del Canigó fins al pati de l’escola centenària acompanyats pels Grup de geganters i grallers de la Societat, amb els gegantons Jordi i Cristina. Festa grossa!
Al pati de l’escola llegeix el manifest el bisbalenc Jordi Moix, amant de les lletres i la cultura catalana.
Després, ballem sardanes amb la Colla sardanista de la Lira i la Cobla Catània. Molt contenta de poder ballar sardanes! Ve l’alcalde de Masllorenç i amic Joan Miró, a recollir la Flama per encendre la foguera del seu municipi.
I per la nit, anem a sopar com cada any, al bar la Riba. Sopar de revetlla de Sant Joan!
Si t’ha interessat o t’ha agradat, comparteix aquesta entrada. Gràcies per llegir-me!
