26 i 27 de març: dos dies duríssims perquè ens deixa el Rafel, una de les persones més bones, nobles i generoses que he conegut mai
Aquests dies mai els oblidarem. La mort d’un familiar, en aquest cas el sogre, sempre són moments durs però en la situació de confinament que vivim aquests dies fa que la vivència d’una mort propera sigui molt més dura i difícil de gestionar emocionalment.
El Rafel, el Vidal o el Rafel del Cine, pels que el coneixíeu sabreu que no exagero, era una gran persona. Coneixia molta i molta gent i ningú en podia dir mal perquè era bo, amb un gran cor, generós, servicial, alegre, respectuós, treballador, honest, sempre a punt de convidar-te, sempre a punt de donar-te un meló o el que hagués collit a l’hort, amb cinc grans passions: la família, els amics, la vinya, el treball i els cavalls.
Amb la família només dir que adorava la seva dona, els seus fills, els néts, germà i tota la família, fent-se la família política com a família pròpia.
Amb els amics sempre trucant per telèfon per felicitar el Nadal i el sant, visitant els diumenges els amics que eren a l’hospital o a la residència, el primer a anar quan algun amic li demanava consell o ajuda. Tot això de manera natural, sense esperar res a canvi, només pel goig d’ajudar. Té amics de la mili, del món del transport, del món dels cavalls i la vinya, de Bellvei on va néixer i de tot arreu on ha estat. No era de discutir ni per política ni per cap motiu, un amic sempre el considerava un amic.
La vinya és el que va viure de petit a Bellvei, a casa seva, treballant la terra era el més feliç, sempre ho deia. No li agradava l’escola, massa tancat, li agradava treballar a l’aire lliure i en contacte amb la terra.
El treball era una altra passió i, quan es va casar va començar a fer de transportista. Va ser transportista en uns anys en què la seguretat i la comoditat dels camions no era la d’ara, on es carregava el pes de la càrrega a l’esquena, sense maquinària i on no hi havia mòbils. A tot arreu on anava a carregar i descarregar i als llocs on es parava a menjar, ja el coneixien. Parant-se sempre que feia un camió amb pana, avisant a qui sigui, …
Els cavalls: no hi ha cap nen ni nena de la Bisbal que no hagi passat tardes d’estiu davant els cavalls del Rafel, portant-hi menjar o simplement admirant-los. I si hi havia el Rafel sempre donant conversa. Va anar, junt amb altres membres dels 3 tombs, a l’escola Ull de Vent el 2016 per explicar la tradició dels 3 tombs. A la Bisbal feina molts anys que hi havia els 3 tombs fins que el 2009, un alcalde i equip de govern que no val la pena ni anomenar, va decidir no fer més els 3 tombs a la Bisbal perquè “feia malbé els carrers”. El motiu real tots el sabíem. Quan el 2016 vam tornar a engegar la Festa dels 3 tombs amb la Judith al capdavant i amb els membres de l’ex-associació dels 3 tombs de la Bisbal ajudant, el Rafel va ser molt i molt feliç de tornar a veure aquesta festa a la Bisbal.
Fa tot just tres setmanes celebràvem els seus 80 anys, qui ens havia de dir que seria la seva festa de comiat.
Des del cap de setmana que va començar el confinament, 14 i 15 de març, que ja es va quedar quedar a casa per precaució. Les parets li queien a sobre sense poder sortir a la vinya! però ho entenia. Quan va començar a tenir febre en pocs dies es va precipitar tot i amb només tres dies a l’hospital del Vendrell, va acabar els seus dies. El maleït Covid-19 s’ha endut el Rafel.
Aquí hi hem d’afegir la situació actual: ni els fills ni ningú podent-lo anar a veure, a fer-li companyia o acompanyar-lo en les seves últimes hores; esperar la trucada diària del metge per explicar l’evolució, … Cal agrair a to l’equip de l’hospital del Vendrell la seva feina i especial atenció a tots els pacients que ho han de passar sols, ja que ens consta que sempre hi ha hagut una infermera acompanyant-lo.
Després no podem passar el dol com hi estem acostumats: al tanatori parlant amb tots els familiars i amics, abraçades, petons i escalf humà. En aquests moments ho passa cadascú a casa seva i no hem pogut abraçar els cunyats, ni els meus pares ni germans ni ningú.
Esperarem que passi tot això per fer-li el funeral que es mereix.
A casa ho passem com podem i ajuda molt rebre les trucades de familiars i amics, que et demostren que hi són encara que només sigui amb la veu o amb un missatge. Quan passi tot això tenim molts abraçades pendents amb tots vosaltres i molts somriures i llàgrimes a compartir recordant-lo.
Trobaré a faltar els dissabtes dinant a casa teva Rafel, les celebracions familiars tots junts, les teves anècdotes dels 3 tombs, del camió, de la mili, … i ens haurem d’acostumar a viure sense la teva presència però amb el teu cor i tot el que hem aprés de tu. Estic contenta que els meus fills hagin pogut gaudir de tu durant 14 i 11 anys, que t’hagin estimat i aprés de tu. Sempre restaràs als nostres cors Rafel.
Si t’ha interessat o t’ha agradat, comparteix aquesta entrada. Gràcies per llegir-me!
