Avui hem començat el dia amb l’horror de l’atac a Brusel·les. Un horror que se suma a l’horror constant dels refugiats sirians i de totes les persones víctimes de guerres i d’abusos. La impotència de veure com hi ha persones que moren matant pel seu Déu; com aquests joves amb cultura i estudis la majoria, poden creure que un Déu els hi mana que mati pesones innocents? Per desgràcia hi ha poderosos que els manipulen i els convencen per autoimmular-se o per cometre atemptants quan el que fan és aconseguir més poder a canvi de vides.
Acabarem algun dia amb tota la violència?
Avui hem començat a repartir la revista municipal Torre de Guaita. És la revista que repartim cada dos mesos i on us informem de totes les accions i activitats de l’Ajuntament, a part de l’agenda cultural de les entitats i associacions de la Bisbal.
Al vespre tota la família hem participat del Via Crucis jove de la comarca que aquest any era de les Peces a la Bisbal. Fa
més de 20 anys que es fan aquests Via Crucis organitzats per joves de les parròquies de la comarca i obert a tothom. Jo hi havia anar molts anys!!
Hem començat a l’església de les Peces, seguint pel camí que va fins a la Miralba, després cap al bosc de Gosch i passant pel Punt Verd, hem entrat al nucli. Més de 60 persones hem compartit aquest Via Crucis nocturn, acabant a la parròquia de la Bisbal.
Durant el Via Crucis, escoltant les diferents estacions, era difícil no pensar en el tots els atemptats i en les guerres i violència contra determinades persones perquè són diferents, perquè tenen unes altres creences o perquè han nascut en un altre lloc. En homenatge a tota la humanitat i desitjant la pau, acabo amb el poema que va llegir l’Aniol ahir en el dia mundial de la poesia:
Podries.
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fora casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser
potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletres.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.
(Joana Raspall)
Si t’ha interessat o t’ha agradat, comparteix aquesta entrada. Gràcies per llegir-me!
